Jota

Aquesta nit passada he somiat en tu.
Anavem per un món de pedres, herbes, arbres, aire net, cel clar i "silenci" (=absència de renous, no de sons)
Arribam en cotxe (un 131 granate que menes tu) a una habitació petita i fosca, amb un llit individual que fa de sofà i que té un cubertó de tela de "Las Alpujarras". Na Laura seu a aquest sofà davant una tele molt petita en blanc i negre (sense so) a través de la qual la gent mos mira.
Na Laura me diu que perquè no te duc a veure les ruïnes d'aquí darrera. Hi partim amb el cotxe i les recorrem amb el cotxe.
Des d'un camí de pedra que les travessa, veim anegats dins l'aigua ordinadors, pepes de padaç, una multicopiadora industrial dels anys 30 (com sé jo què era aquella màquina i de quina època? coses dels somnis!), un moble de cuina com els que hi havia a l'apartament d'Alcúdia i que l'altre dia en vaig veure un d'igual a Sa Cabaneta, fols impressos per les dues cares... tot desordenat, com si algú hagués entrat a robar, clar: són ruïnes. El camí fa pujada i passa per dins una espècie de cova a mig inundar. El final d'aquest camí (massa estret com per voltar i tornar enrera) és un bot d'altura espectacular. Mentre jo mir cap avall un poc assustada tu ja has pitjat l'accelerador i queim dins la mateixa aigua que hem vist abans amb totes aquelles coses dedins. Per prudència, agaf una corda que penja de dalt a baix del bot i això esmorteeix la nostra caiguda (...coses del somnis, ja te dic...).
Arribam a l'aigua sense cotxe i en roba de bany, tu t'aferres a la vorera i jo a la teva ampla esquena, que bes amb delectació. Estam de molt bon humor, reim, cridam i jugam amb l'aigua... no xerram (perquè no hi ha cap motiu per fer-ho, perquè tot s'entén per sí mateix, perquè la comunicació té moltes formes...)
Sortim de l'aigua i començam a caminar de tornada. M'agafes de la cintura quan comença la pujada: simplement, te fa ganes i saps que a jo me'n fa i avaluam les conseqüències de que algú mos vegi així, dient-mos només amb mirar-mos i somriure, que mos és igual, que no és lleig, que no fa mal a ningú. Pel camí veim una gent que està fent feina amb pedres. Totes són de la mateixa mida i redones, dels colors de l'arena. Els miram contents.
Quan arribam tu seus davora na Laura i jo, després de pensar-ho només un moment, damunt tu, de costat, enmig de les teves cames llarguíssimes, passant-te un braç pel coll mentre tu m'abraces la cintura. Ho hem passat bé i estam contents. Ara el món, a través de la tele i dels ulls de na Laura, es prepara per jutjar-mos.
------------------------------------
Encara que ell mai ho llegirà, vull agrair-li a Jota la seva ampla esquena, les seves cames llargues, els seus braços i mans i, sobretot, el seu somriure permanent. Tots són elements exteriors de l'actitud interior que jo li supòs i sense els quals aquest somni no hauria estat possible.