Somiar

El somni d'avui no era tan nítid com el primer que vaig escriure, però també m'ha sorprés, així que allà va:

Personatges: Jo, na Laura (germana i companya de feina), en Pedro (company de feina), en Joan (cap), en Tom (fillol per coses de la vida), mon pare i ma mare. També una velleta que no sé qui és però ara que ho pens deu esser una fussió de les meves dues padrines.
Escenaris: I) El pis dels meus padrins al Rafal Nou (ells dos fa molts anys que moriren i el pis es va vendre aviat). Jo de petita vaig passar molts de dies allà, però no és un lloc en que pensi sovint, la veritat.
II) La muntanya
III) Estació del tren d'Inca.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
M'aixec ben dematí al pis dels padrins i sent que en Pedro s'està dutxant, així que me toca esperar per dutxar-me jo. En Joan ja està aixecat i seu a una cadira dins el menjador. Tot d'una que me veu comença a demanar-me coses de feina i jo cerc de mala gana la informació a l'ordinador. A la tercera pregunta li dic: "Joan, saps quina hora és??" per fer-li notar que encara falta més d'una hora i mitja per començar la meva jornada. Ell anava a protestar però sona el porter automàtic. M'aixec i vaig a obrir.
- Si?
- Hay aquí unos señores... deben de ser los expertos...
- Joan, esperes algú?
- Sí, sí, que pugin.

A la següent escena estam tots dins la cuina (Pedro, Laura, Joan i jo) i hi ha flors per tot. Jo no entenc res ni sé res d'aquesta "comanda" i en Pedro i na Laura callen i miren. En Joan sí que sap, però no explica res. Mentre jo dic que les flors són molt maques entra la velleta (cabells blancs, gaiato, pas lent...) assentint i diu que sí, que són molt maques. En Joan somriu amb satisfacció. Jo no entenc res, però ja està bé així.

Ara estic caminant per la muntanya per anar a cercar el cotxe i anar a fer feina. Duc en Tom de la ma com si fos un nin petit. Li estic dient que no sé si mos hem equivocat de camí i veig comparèixer uns peus en direcció contrària. Vull amollar-li la mà i anar cap a la persona que ve per demanar-li si anam bé. En Tom estira fort per no amollar la meva mà i jo, després de provar-ho estirant, faig que m'amolli mossegant-lo al braç... (??!!) Just a temps! Qui ve pel camí és mon pare seguit un poc més enrera per ma mare. Els dic que no trobam el cotxe. Mon pare fa la mitja i nega amb el cap carregat de paciència. Demana on el tenim i jo me'n tem que no ho sé però de cop record que en Pedro aparcava davant jo a l'estació del tren d'Inca i que hem quedat en trobar-mos allà. Mos guien pel camí fins a la carretera que duu a l'estació, però jo no estic segura d'arribar al cotxe a temps. Ma mare diu que millor que mos acompanyin i partim tots quatre en el seu cotxe.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
Què en pens jo d'aquest somni?

Les persones són les que veig habitualment a la vida real.
Els escenaris formen o han format part de la meva vida.
La preocupació per arribar tard (tant al tren amb en Tom com a la feina) també és habitual per jo. Així com el recordar-li al meu cap que no estic en horari laboral (per sort, això minva...)
Que mon pare me guii per la muntanya i que ma mare m'ajudi a resoldre algunes situacions també és normal.
Que jo dugui en Tom de la mà me pareix simbòlic: l'he ajudat a fer un tros del seu camí i fa tres dies el vaig amollar (va partir cap a Argentina a fer-se gran). La seva resistència a amollar-me la mà també puc relacionar-la amb la part d'ell que volia que el seguís acompanyant per la vida.
Però...
Que jo visqui amb els companys de feina al pis dels meus padrins? Què és això? No té cap ni peus! És més: no vull imaginar-me el quin procés mental m'ha duit a construir aquesta imatge, perquè m'assusta.